A les últimes setmanes s’ha generat una polèmica, de la qual la mafiaX no s’en ha fet gaire ressó, en alguns sectors del vegetarianisme i la defensa dels animals. El motiu? Un anunci de Campofrio que es va començar a emetre fa recentment.
L’anunci relata l’ennuig del fill d’una parella vegetariana amb els seus pares, perquè tant sols li donen menjar vegetarià. Al final, convenç els pares perquè li deixin probar derivats de la carn i a l’anar a l’hipermercat la mare li recomana que agafi pernil Campofrio i no el d’una altra marca.
Bé, aquesta és una manera d’explicar l’anunci. Una altre manera, seria dir que es fan servir un seguit de típics tópics del món vegetarià i hippie per intentar fer un anunci graciós. I una altre manera seria dir que s’insulta o ridiculitza a una part de la nostre societat.
Com tot anunci, hem de pensar que el seu resultat depèn del resultant èxit de vendes del producte.
Doncs bé, aquí apareixen dos sectors als que pot anar destinat l’anunci:
A) Els vegetarians. No sembla una tàctica gaire efectiva ridiculitzar-los amb tópics, insultar-los o intentar convence’ls de que estan equivocats perquè surt un noi menjant-se una llesca de pernil.
B) Els omnívors. Aquí podríem discrepar, però no cal ser un expert en publicitat per imaginar alternatives d’anunci on un subjecte preferís la marca anunciada a una altre, què és bàsicament el missatge que en l’anunci de campofrio es llança als consumidors.
Si anal·litzem els punts anteriors, una observació és que s’ofèn la sensibilitat d’un sector de població que no comprava ni comprarà aquest producte després de veure l’anunci; a canvi d’intentar donar un missatge senzill (el meu producte és millor que els altres, cosa que es pot fer de mil maneres) d’ una forma graciosa (amb una mica d’enginy es podria fer sense haver d’ofendre ningú).
I tot això sense entrar en lo bizarre o erroni en el guió de l’anunci. Des de que els vegetarians bàsicament s’alimenten d’enciam, que la familia no fa servir mai el cotxe i hi té gallines a dintre, de si tots els vegetarians son hippies necessàriament, de si el lloc mes proper on venen carn en un poble de montanya es un hipercermat, o si el primer que voldrà l’ex-vegetarià del món de la carn serà un fomut tall de pernil del mercadona o un bon xurrasco a la brasa…
Tenim doncs un exemple d’anunci mal fet i mal pensat estratègicament.
Obviant el fet de que algú a més a més, es pugui ofendre per l’anunci, val a dir que en una societat on és un problema latent l’obesitat infantil i la mort per malalties cardiovasculars, potser els publicistes haurien d’intentar vendre legítimament el seu producte sense ridiculitzar productes sans i perfectament compatibles amb el seu, com son els vegetals. Dir-li als nens les verdures son aburrides, vull menjar pernil envasat i hamburgueses del mcdonalds encara que el pare em digui que no, fa pensar en si potser la censura s’hauria d’aplicar en alguns aspectes….
L’imatge sobre aquestes línees be podria ser un cartell advertint l’estat d’aquest blog, però una cop més fa referència al següent post que tracta sobre un parell de jocs d’ordinador molt peculiars.
En primer lloc m’agradaria comentar el “World of Goo”, aquest videojoc tracta d’unes boletes anomenades goo que ajuntant-les formen estructures que ens ajudaran en la nostra tasca per portar-les fins una canonada on són absorbides i depenen del numero que recol•lectem podrem passar al següent nivell. Aquest joc tipus puzle un xic semblant al “Lemmings” es bastant entretingut i fins i tot viciant per el repte intel•lectual que suposen moltes pantalles. A més a més disposa curiosament d’unt mode on-line on amb un màxim de 300 goo tindrém que fer la torre més alta possible. El meu record es de 29 metres aproximadament però a la web el record es de 65.4 metres.
Després de jugar aquest joc la curiositat em va portar a cercar un joc que tractés de construir ponts, i el vaig trobar. Fet que em va portar a pensar que avui dia pots trobar pràcticament videojocs de qualsevol tipus i molt més si disposes d’Internet.
Aquest joc es diu “Pontifex II” y suposo que deu ser el joc per excel•lència dels enginyers de ponts i camins degut que d’una manera relativament senzilla tindrem que anar superant els reptes de construir ponts amb uns pressupostos, materials, distàncies i punts d’anclatge diferents. El més interessant és que tens que anar testejant el ponts per veure el esforços de carregar y trobar l’estructura més solida, original i barata. Gràcies a un aspecte gràfic mol senzill però efectiu del joc.
Jo no he aconseguit superar la pantalla numero 6 del nivell “hard”. Per tant a qui li pugui interessar deixo una pàgina on hi ha possibles solucions a algunes pantalles: http://www.shastrix.com/bridges/
Aquest be podria ser un post que tractes sobre els múltiples articles inversemblants que podem trobar a qualsevol medi de premsa escrita, i encara que ben segur que seria més divertit, aquest no tracta sobre això, si no de fer una micro anàlisis sobre el contingut que he pogut trobar a la red sobre les obres literàries surrealistes, més concretament sobre el collage literari.
Aquest post sorgeix del repte de la meva actual professora de català de poder cercar algun contingut d’aquesta mena en front la meva curiositat.
Doncs bé, encara que sembli mentida no hi ha gaire material gràfic publicat a Internet sobre aquest tema però si molta informació, es a dir ens podríem assessorar perfectament d’autors que facin servir aquest mètode de producció literària però podem gaudir de ben pocs exemples per poder-nos fer una idea de que parlem.
Malauradament la imatge es de la edició en Alemany y la entrada no està a la “viquipèdia”.Aixi que res destacable….
També he trobat dins la pagina de Josep Arias Velascosis collages literaris fets per ell mateix que ens ajudarà a fer-nos una idea millor de que es tracta aquest tipus d’art.
Després de veure aquest exemples i com be diu Arias Velasco a la seva pàgina “Componer collages literarios es, probablemente, una bobada, Da mucho trabajo y no sirve para nada.” Es a dir, que ben segur que es una expressió artística molt creativa i original però como moltes obres la manca de raó per i de sentit, per la gent, que pot ser no sabem apreciar aquest matisos, tendim a pensar que es un tonteria que tothom pot fer però que ningú fa perquè el resultat es paupèrrim, des de la meva modesta opinió.
Suposo que aquest tipus d’obra surrealista no es tan apreciada como els quadres de Dalí, que també eren molt espontanis i originals, perquè com a mínim ell sabia pintar be, en canvi per fer un collage no fa falta tenir cap noció d’escriure, be i pràcticament només de retallar i engantxar.
És doncs normal i lògic que no torbem gaire contingut a Internet.
I per acabar, cercant per Internet sobre el tema he trobat una pàgina que m’ha sobtat perquè seria l’adaptació del collage literari dels surrealistes de mitjans del segle XX als medis de avui dia. Es tracta d’una programa on-line que fa un collage automàtic de la pàgina web que introdueixis, es prou curiós. Clican aquí es pot veure un exemple, només cal introduir la direcció de la pagina web que es vol fer en collage on posa “location” y return, podeu provar amb la direcció d’aquest blog www.robertopla.net/a.
Aquesta web la vaig trobar en un article de www.elpais.com dins l’apartat d’art de la secció de “el pais digital” L’article parla de algunes pàgines web originals i caòtiques que tenen molta semblança amb les idees que defensaven els surrealistes , em va semblar molt interessant. Article: http://www.elpais.com/especiales/2001/arte/19981.htm
Diu que els comerços volen salvar l’any a les rebaixes d’hivern. Que cada català gastarà una mitjana de 250€ (diari avui 07/01/09) durant aquest periode de fervor adquisitiu. Que aquest any les rebaixes oscil·lent entre el 60 i el 70%.
No cal ser un gurú de l’economia per entendre que si han de salvar l’any ara, vol dir que encara hi guanyen, tot i rebaixant els preus dels articles. Llavors, que carai fan la resta de l’any? No fora més lògic un equilibri dels preus al llarg de l’any?
Al teu germà petit se li han trencat les sabates i ha d’anar descalç. Vas a una botiga qualsevol, el dia abans de les rebaixes i et costen 50€. Però el personal de la botiga, et diu amablement que si véns demà, tant sols t’en costaran 20.
O_o Bé, algún pare o germà es podria plantejar el fet de deixar descalç el nano durant un dia, però el més racional sembla demanar per el responsable més alt en aquell moment, i trencar-li la ca… dirli quatre paraules… Marxar a casa, baixar-se el manual de l’anarquista i fer volar pels aires tot emplaçament comercial en una àrea de 2 quilòmetres a la rodona.
En definitiva, és la seva salvació perquè durant les rebaixes comprem coses que no necessitem pel fet que són mes barates, i la resta de l’any ens carreguen un impost de luxe per allò que si necessitem.
Siempre he sido un payaso, no lo niego, a ratos gracioso a ratos un coñazo, quien bien me conoce podrá corroborar dicha información. El caso es que frecuentemente en el trabajo (cuando tenia), compañeros de clase, amigos y el señor etc. Más de una vez me han soltado la frase:
-¡Podrías dedicarte a esto!
Con sus variantes:
-¡Podrías ser locutor de radio!
-¡Podrías trabajar en el programa de Andreu!
Y también la muy usual:
-¿Podrías callarte?
A toda esa gente siempre le he contestado con una sonrisa condescendiente y muchas veces con un: -Yaaa… (Como diciendo no pero primero quiero estudiar una carrera, ofertas tengo amontones). ¡Pues no! a todos ellos les digo que mas me gustaría a mi que vivir del mundo del espectáculo y empezar a ganar jurdeles con Buenafuente y compañía, que no solo es que tengan trabajo en época de crisis es que verlos en televisión “currando” es la envidia de cualquier trabajador.
El caso es que viendo mis aspiraciones pensé, bueno tal vez esta gente sabe de lo que habla yo deba dedicarme a esto, así que empecé a reflexionar sobre que podía hacer yo para vivir del cuento como Berto.
Primero pensé ¡ya esta, aré monólogos! pero pronto esta idea huyo de mi cabeza al imaginarme a mi delante de un montón de gente en alguno de los múltiples concursos diarios de monólogos q se organizan, hablando de cosas de la vida cotidiana y toda la gente pensando: -Es cierto a mi también me pasa, pero no tiene ni puta gracia hablar de limpiarse el culo con el papel de bater y no ensuciarlo (llamado popularmente un “perfect”).
Ahí me di cuenta que no es lo mismo hacer una gracia en un momento que hacer gracia durante un momento.
Pronto llegue a la conclusión de que tenía que hacer un blog y así tal vez mi gracia natural afloraría. Nunca mas lejos de la realidad porque cuando hice mi primer blog “How to traveling single & not dying in the attempt” , aun lleno de faltas ortográficas, me pasaban cosas y muchas de ellas, cuanto menos, eran curiosas. ¿Pero ahora que voy a explicar en mi blog? ¿Que la semana pasada me robaron el faro de la moto y esta el carburador?
Y luego esta el tema de la comparación porque empiezas a leer a blogs de otra gente de tu alrededor como mi padre, mi vecino y ves que no solo tienen gracia los jodidos si no que además muchas de las cosas que explican son interesantes y piensas: ¡Quien cojones le podría interesar leer mi blog pudiendo leer el de un tío de Madrid viviendo en Japón!
Bueno pues soy consciente de que al menos que la sexta necesite un chico para los cafés nunca currare con Buenafuente y es que es difícil que algún día me dedique al espectáculo mientras tanto intentaré estudiar una carrera donde pueda volcar toda esa creatividad y muy humildemente iré posteando todo aquello que pasa por mi efervescente cabeza.
Siempre me ha gustado ver, por ejemplo, en “los Simpson” parodias de los programas de la TV, guiños a algunas películas y apariciones de actores famosos. Si buscáis en el Youtube: Los Simpsons y el cine.
Aparecerá una colección de 9 videos recopilatorios que seguro sorprende a mas de uno, además algunos están ordenados por directores, por ejemplo el numero 2 trata sobre Alfred Hitchcock. No los he visto todos pero me gustaría saber donde puedo encontrar en Internet la parodia que hace Matt Gregoring a “Miedo y Asco en las Vegas” en un capitulo, tengo ciertas dudas y solo lo he visto en directo por antena 3 cada año que repiten el capítulo.De todas formas lo curioso es que ya no solo parodian películas si no también vídeos del Youtube. A mi me gusto especialmente la parodia que en “los Simpson” hicieron sobre el famoso video de Youtube de Noah en el que aparecen todas las fotos que se hizo a si mismo cada día durante 6 años.
Parodia “los Simpson”:http://videos.diariometro.es/video/iLyROoaft_FF.html Me hubiese gustado poner un link de Youtube pero se ve que la FOX reclamo los derechos del copyright y todos los que habían colgados con este video fueron eliminados por este motivo.
Lo curioso de estas parodias es que a veces ves primero la parodia y luego al ver el video o película original entiendes y te das cuenta de algunos matices que antaño no entendiste hecho que te hace sentir mas listo que el resto de mortales que no pudieron apreciar ni apreciarán esos matices. La ultima vez que tuve esa sensación fue un día que vi en “Padre de familia” una paraodia de una caída que paso en un programa de Estados Unidos.
Siempre he creido que la primera entrada de un blog es la mas importante, en la que uno a de explicar cual es el proposito de dicho blog, los contenidos y por lo tanto un coñazo ademas para enterarse de esto tan solo hay que ir la vinculo de arriba a izquierda donde pone “Información” asi que sin mas dilación iré a por la segunda que seguro que es mucho mas interesante que esta.
PD: Estoy trabajando en el apsecto grafico de este Blog.
IMPORTANTE: Escuchar la canción mientras se lee el post.
Si hay algo cierto es que hay canciones que despiertan en uno todo tipo de sentimientos en uno mismo. Bueno, eso y que es importante usar crema solar.
Pues bien para mi “don’t look back in anger” de Oasis me hizo recapacitar, un lluvioso jueves 17 de abril de 2008, en la noche pasada y me di cuenta de lo grande que es uno cuando se es joven.Fran había acabado una vez mas en aquel ático con una chica que tenia novio, la cual todos, incluido su novio, pensábamos que nunca mas tendría relaciones. Tal vez fuese algo precoz haber pensado eso por nuestra parte.
Pepe, volvió con las manos vacías a casa pero según me comento por la mañana tuvo el privilegio de acompañar a tres chicas a casa. Debe ser todo un privilegio poder hacer eso sin acabar siendo fumigado con spray de pimienta.
Y bueno yo, que os voy a contar de mi, acompañe muy desinteresadamente y etílico perdido acompañé a una amiga a su casa que estaba de camino a la mía. Después de un tortuoso camino, que se movía como la cubierta del Titanic instantes antes de hundirse, llegamos a su casa y como no podía ser de otra manera nuestros torpes labios se enzarzaron en una batalla mas breve de lo esperado, pero a fin de cuentas en ese estado alargarlo mas no hubiese tenido sentido.
El caso es que una variable mas se añadia al complicado lío de faldas que tan gustosamente me he encontre aquí en Gerona. Y aquí estoy, un jueves lluvioso disfrutando de mi momento y esperando que llegue el crepúsculo para ver las sorpresas que me depara la noche.
Malauradament la imatge es de la edició en Alemany y la entrada no està a la “
