Jornada Gegantera
Sovint els diumenges ens quedem a casa. Abans, quan la canalla no et deixava gaudir d'un matí tranquil de diumenge, sortíem mes per tal de esbravar-los i aviam si havia sort i feien la migdiada. Ara fa mandra sortir per que ens aixequem una mica mes tard, esmorzem seguts a taula i després sempre tinc "coses a fer" a l'ordinador i la Mercè es fica a fer la repassada del jardí i després a cuinar i a escriure les receptes i fer les fotos corresponents per publicar-las al seu blog. Així que normalment, ja estem ben entretinguts a casa.
El cas es que fa uns dies quan al meu correu electrònic vaig trobar la invitació de la alcaldessa i el president de la colla gegantera als actes de la proclamació de Roses com XVII Vila Gegantera Gironina, de seguida vaig pensar que estaria be fer una excepció als nostres tranquils matins dominicals per tal d'anar a Roses i fer unes fotos.
Sense cap mena de dubte, no era tan sols un interès fotogràfic el que em feia trencar la rutina. El nen petit que hi tenim tots a dins volia anar a trobar una altra vegada els companys de jocs, els essers meravellosos i fantàstics de festes i rialles, dels records de infantessa.
Per que es normal que penseu amb tot encert que a Lleida també tenim gegants, molt bonics, per cert. Digueu-me agosarat, però crec que els mes bonics del mon. Ja esta dit. I a mes a mes, treballadors. Si senyor, per que com hom sap i va dir el poeta Magi Morera,
A dalt de la
muntanya que domina
com miranda els bells termes
lleidatans,
s'enlaira un campanar fet per gegants
o per homes
de raça gegantina.
Pot ser que no sigui molt humil, dir així, davant de tot el món que un és d'una raça de gegants però com "de porc i rei s'en ve de mena", la gegantessa també es deu transmetre. O sigui, que a mes de bons records infantils, dels gegants m'atrauen un cert sentit familiar de qui va a veure a un parent llunyà, però conegut de tota la vida.
I amb aquestes arribem a Roses i mentre la Mercè em diu lo maques i adients que queden les roses al mig dels vials d'entrada a la vila, jo vaig pensant on dimonis deixaré el cotxe i en que estaria jo pensant per deixar la pau de la llar un diumenge per vindre a Roses a deixar el cotxe a les afores, donar-me la pallissa de arribar al centre caminant i,... ¡a mes hi ha mercat!. Sorprenentment arribem a l'aparcament del teatre i trobem un lloc. Tanco dues vegades am la clau 'a distància' de la qual no em refio gaire, i caminem avall, encertant al pensar que la Avinguda de Rode, vora el mar, ha de estar al recorregut dels gegants.
I ens els topem a la cantonada de la Riera Ginjolers on comencem a fer fotos, per que la Mercè s'anima també i m'agafa la càmera petita. Ben clar he dit altres vegades que no m'agrada la música però tot i així, em costa estar-me quiet sentint les gralles i timbals i al seu ritme començo a fer fotos, primer als que venen per la avinguda, després als que baixen per la Riera i giren cap a la Plaça Catalunya.
En un moment determinat, estic buscant amb la mirada a la meva dona i em trobo amb una escena impressionant entranyable i que em commou fins les arrels. Una dona gran, puc dir que vella sense por d'ofendre perquè se la veu molt gran, asseguda a la seva cadira de rodes, amb el seu cabell blanc, fa palmes i es mou al ritme de la música, somriu i es diverteix de forma evident, sense perdre la respectable figura ni deixar el bolso, negre com tot el seu vestit. La noia que la acompanya i que ha tingut la bona idea de portar-la a la gresca també gaudeix de veure a l'avia ballar literalment a la cadira de rodes.
Tota la jornada gegantera ha estat molt be, però realment lo que ha fet d'avui un dia insuperable ha sigut aquest espectacle d'amor i també d'esperança. Es pot arribar a vell i gaudir de la vida si contem amb l'amor i les atencions dels que ens estimen. Els avis no son barques encallades al costat del foc a terra. Volen gaudir de la vida com tot-hom, però necessiten la nostra ajuda i el nostre temps.
Roberto Plà
http://robertopla.net/
Publicat a Roses Digital el 30/05/2010