Aprofitant l’èxit de sèries de televisió com CSI, es va publicar l’any 2007 el llibre objecte d’aquest comentari. Es tracta de la dissecció de deu casos rellevants vists des de el punt de vista del metge forense Narcís Bardalet, als que dona forma literària la autora.
Molts son els mèrits d’en Narcis, però per mi el mès interessant es que va ser el pediatra dels meus fills.
Quan vaig arribar a Figueres, tot i que la meva filla ja tenia dos anys es pot dir que la Mercè i jo érem uns pares inexperts. Quan per primera vegada varem portar a la nostra filla a la llar d’infants «Ramon Reig» ens varem endinsar en una terrible, desconeguda e incerta successió de malalties que ens tenien atemorits i neguitosos per la salut de la nostra filla. Després de passar un temps portant cada dilluns a la nena al metge sense trobar ni solució ni explicació, algú ens va recomanar en Bardalet tot i afegint que era «un home molt peculiar».
I si que ho era. El recordo alt, tot i que jo mateix faig metro vuitanta cinc, em va semblar alt, i amb unes mans mot grosses, que hom diria massa grans per manipular a criatures tan petites. De seguida ens va tranquil·litzar. Li va estar d’un xic dir-nos que érem burros, que lo que li passava a la nena era normal, que el primer any d’escola bressol els nens intercanviaven tots els virus i bacteris coneguts i s’immunitzaven per sempre mès. I que per tant, la nena es passaria tot l’hivern amb un o altre refredat, seu o d’un company, i que si tenia mocs que els hi traguéssim i ens deixéssim de preocupar i de donar-li medicines i xarops.
Pot ser un altre pare s’hauria empipat per aquell desplegament de sinceritat, per contra, jo li vaig agrair moltíssim per que necessitava mès la veritat que la diplomàcia. I així varem començar una relació que en l’àmbit professional es va prolongar fins que els ‘nens’ ja no eren tan ‘nens’ i quedaven fora de la jurisdicció del pediatra.
En l’àmbit personal hem de dir que a Figueres, mès o menys, tots ens coneixem. La Mercè va treballar amb un arquitecte veí i amic d’en Narcís, un bon amic meu és nebot seu…lo normal d’una ciutat petita com la nostra.
El llibre el vaig comprar el dia de la seva presentació a Figueres per al meu fill Roberto, que a les hores barruntaba dins les seves expectatives futures la possibilitat de fer-se criminalista. Els autors li van dedicar l’exemplar i el va llegir, i li va agradar, tot i que desprès no va ser aquest el seu camí.
D’anècdotes d’en Bardalet n’hi ha moltes. Veritablement, és un home peculiar. Això els estúpids ho diuen amb menyspreu, perque com deia Brassens «a la gent no li agraden els qui tenen les seves pròpies idees». Per contra a mi em sembla un mèrit i trobo que és un home apassionat per la seva professió, despreocupat de l’opinió del ramat, amb un punt de vista sempre interessant i enriquidor del qual no fa ostentació ni li cal imposar a ningú.
Sempre que he tingut la sort de sentir-li parlar de la seva professió he trobat les seves paraules encisadores. No només és un bon narrador, si no que quan parla de la seva feina ho fa amb passió i coneixement. No voldria fer de menys a la autora del llibre, que ha fet una feina meravellosa, però estic segur que Narcís li ha fet fàcil i entretinguda.
El resultat és un llibre que es llegeix en un tres i no res, molt mes interessant que les sèries de la televisió, proper i real, com els fets que llegim al diari, analitzats amb intel·ligència i humanitat per un dels seus principals protagonistes.
- Titol: Diari d’un forense
- Autora: Clàudia Pujol
- Llengua de publicació: Català
- Edició: 1ª ed., 1ª imp.
- Data Edició: 10/2007
- Publicació: Editorial Mina
- Colecció: Focus,20
- Descripció: 184 p. 19×17 cm
- ISBN 13: 9788496499744
Nota (04/03/2012): La meva filla m’envia correccións ortografiques. No les introdueixo totes perque jo -que soc d’avans de la normalització- tinc les meves pròpies manies en qüestions ortogràfiques.
Pingback: Bitacoras.com